ReciClassíCat: SCARLATTI, Alessandro (1660-1725)

divendres, 15 d’abril del 2016

SCARLATTI, Alessandro (1660-1725) - Nisi Dominus aedificaverit

Obra de Rosalba Carriera (1675-1758), pintora italiana (1)

Parlem de Pintura...

Rosalba Giovanna Carriera (Venècia, 12 de gener de 1675 - Venècia, 15 d'abril de 1758) va ser una pintora italiana. La seva família, de classe baixa, va incitar-la en la pintura tot començant la seva carrera artística realitzant patrons d'encaix per a la seva mare. Amb la popularitat del tabac en pols o rapé, va començar a pintar miniatures per a les tapes de les capsetes de rapè i va ser la primera pintora que va usar ivori amb aquest propòsit. Gradualment, es va iniciar en la tècnica del retrat, sent pionera en l'ús exclusiu del pastel. Entre els retrats d'aquest primer període, es troben els de Frederic IV de Dinamarca, o Les 12 dames més belles de la cort veneciana. El 1705, va ser acceptada com accademico di merito per l'Acadèmia de Sant Lluc romana, un títol reservat als pintors no romans, amb la miniatura sobre ivori Fanciulla con colomba, gràcies també a un intermediari, el seu amic Cristiano Cole. El 1720 va ser admesa a l'Acadèmia de Bolonya. El 1721, durant el seu primer viatge a l'estranger, els seus retrats van despertar gran interès. Mentre estava a París, com a convidada del gran aficionat i col·leccionista d'art, Pierre Crozat, va pintar a Watteau, a la noblesa i a la reialesa, des del rei i el regent fins a la jerarquia inferior, i va ser triada membre de l'Acadèmia Francesa per aclamació. També va conèixer a Jean-Étienne Liotard i Maurice Quentin de la Tour. El seu cunyat, el pintor Antonio Pellegrini, es va casar amb la seva germana Angela, que també residia a París en aquells anys. Va tornar a Venècia el 1721 abans de visitar Mòdena el 1723, on va retratar la Família d'Este. També va estar a Parma, va ser hoste dels comtes Lantieri de Goritzia i, el 1730, va viatjar a la Cort de Viena on va retratar diversos membres de la família reial. Va ser rebuda amb entusiasme per governants i cortesans. Va visitar Polònia, on va ser professora de la reina. Des d'allà va tornar a Venècia on va seguir rebent innombrables encàrrecs. Els darrers anys va patir ceguesa i va morir en soledat, sense descendència ni família, a Venècia l'abril de 1758.

Font: En català: Rosalba Carriera (1675-1758) - En castellano: Rosalba Carriera (1675-1758) - In english: Rosalba Carriera (1675-1758) - Altres: Rosalba Carriera (1675-1758)

Parlem de Música...

Alessandro Scarlatti (Palermo, 2 de maig de 1660 - Napoli, 22 d'octubre de 1725) va ser un compositor italià i el més cèlebre representant de l'Escola Napolitana. Va estudiar música a Roma, probablement amb el compositor Giacomo Carissimi. A la capital italiana va arribar a estrenar amb gran èxit la seva primera òpera, Gli equivoci nel sembiante (1679), que li va valdre el nomenat com a mestre de capella de la reina Cristina de Suècia. Després va ocupar el mateix lloc a San Gerolamo della Carità (1683). El 1684 va viatjar a Nàpols, on va dirigir la companyia del teatre San Bartolomeo i va ser nomenat mestre de la Capella Reial d'aquesta ciutat, en un càrrec que va ocupar fins el 1703. Des d'allà va intentar guanyar-se el favor del príncep Ferdinando de Medici de Florència per obtenir una feina, però en fracassar en aquest intent es va traslladar a Roma, on va tenir com a patrons al príncep Ruspoli i als membres del clergat Pietro Ottoboni i Benedetto Pamphili. A la capital italiana va escriure sobretot cantates i serenates, degut que en aquell temps l'òpera era un gènere poc considerat pel Vaticà. El 1707 va compondre dues òperes que van ser estrenades a Venècia, Il trionfo della Libertà i Mitridate Eupatore. Scarlatti va tractar de sorprendre el públic d'aquesta ciutat, que era el centre operístic més important d'Itàlia, però no ho va aconseguir. Aquest mateix any va tornar a Roma i va acceptar el lloc de mestre de capella a l'església de Santa Maria la Major. A finals del 1708 va decidir tornar a Nàpols per tornar-se a fer càrrec de la Capella Real i el 1715 va ser nomenat cavaller pel pontífex Climent XI. El 1717 va estrenar amb gran èxit la seva òpera Il trionfo dell'onore, que va ser representada diverses vegades a Nàpols. A principis de la dècada del 1720 va escriure una de les seves grans misses, la Missa de Santa Cecília, per a solistes, cor i cordes. La seva última òpera, titulada La Griselda, va ser estrenada a Roma el 1721. A partir d'aquesta data es va dedicar a la composició d'obres instrumentals algunes d'elles dedicades al flautista i compositor J.J. Quantz, que el va visitar a 1724. i a l'ensenyament. Entre els seus deixebles van destacar seu propi fill, Domenico Scarlatti, i l'alemany Johann A. Hasse. Va morir a Nàpols l'octubre de 1725.

OBRA:

Veure aquí.

Font: En català: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - En castellano: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - In english: Alessandro Scarlatti (1660-1725) - Altres: Alessandro Scarlatti (1660-1725)

Parlem en veu pròpia o en veu d'altri...

Alessandro Scarlatti is justly famed for his contributions to the opera seria and cantata, and indeed it may even be said that he was one of the main progenitors of the Neapolitan style of the early 18th century. In Naples and earlier in Rome he was obligated to write a considerable amount of sacred music, much of it for smaller settings that would be useful in the local churches. Since his music is now becoming more common on disc, it is good to have this recording of a set of four pieces -a gradual, a Marian antiphon, a motet, and a Psalm- all of which reflect rather different approaches to each portion of the liturgy and yet contain a certain commonality in form and structure. Interspersed within these, and no doubt both to provide a transition between then and to fill out the disc, are three organ works, two of which are of substantial length. Given that Scarlatti’s pieces for this instrument are not common, their appearance here is a real treat. Three of the four pieces are scored for two solo voices and choral punctuation, chorus in this case being additional solo voices. In the recording of the gradual Benedicta et venerabilis es , they weave in and out of the soloists, providing a nice foil for the “Quae sine tactu” second movement, or a nice bit of counterpoint to the Nisi Dominus’ s final Amen. The solo parts are the focus, however, from the Vivaldian pastoral of the former, to the lyrical parallels of the Mortales non auditis or the antiphonal responses in the “Et mundo genuisti” of the Benedicta. In the solemn processional of “Qui manducatis” of the Nisi Dominus , the alto voice merges into the choral parts, rising out of the homophonic line with ease and grace.

All of these works demonstrate that Scarlatti was a master of vocal music, knowing when to unleash the often tortuous melismatic coloratura and when to hold it back for simplicity. Of the organ pieces, if one is expecting a North German sound of a Buxtehude or Bach, these will seem rather more simple, but the careful unfolding of the lines is elegant, restrained, and altogether more integrated to a musical service than extensive virtuosity. You might notice that I have avoided the antiphon Salve Regina in this brief excursus. The reason is that, of the five vocal items attributed to Scarlatti, this one is the most problematic. Not only is it bound alongside a Pange lingua attributed to Francesco Provenzale, another minor figure of Neapolitan church music, the first thing that strikes one immediately upon listening is that sections of the Salve Regina and “Ad te clamamus” are practically note-for-note equal to Giovanni Pergolesi’s justly famed Stabat Mater . Indeed, comparatively speaking, the style of this work is so Pergolesian that it could only have been written in the 1730s, several years after Scarlatti’s death. The writer of the booklet notes, Luca della Libera, hints that this might be the case, but he stops short of saying so; I would venture to guess that Scarlatti has little to do with this Salve Regina , though this does not of course have a bearing on the quality of this highly dramatic work with its gorgeous vocal suspensions in the “Ad te suspiramus” or the mournful “Eja ergo.”

The performances are extremely accurate and, what is more, bring this music to life. Gemma Bertagnolli’s soprano is crisp and clear, and her ornamentation, sometimes difficult and extensive such as the sinuous “Sicut sagite” in the Nisi Dominus, is sharp and focused. Her soprano counterpart, Adriana Fernandez, has a slightly darker tone to her voice, but she too handles the rapid-fire ornaments with skill and ease, for example in the “Eja surgite” of the Mortales non auditis . What is more, both blend well together completely in tune with the running violin lines. Add to this a fabulous pair of contraltos, Sara Mingardo and countertenor Martin Oro, who are equally adept, and you have an absolutely first-rate ensemble. Mingardo’s “Sicut sagittae” in the Nisi Dominus makes it clear where Vivaldi got his notion of the coloratura in his Psalm setting of the same name. Add to this a secure tenor in Furio Zanasi and you have the makings of a first-rate group of voices (basso Antonio Abete is likewise fine but has a limited role as a soloist). Andrea Coen’s registration in the organ works is extremely subtle with nice contrasts and no bombast. As for Concerto de’ Cavalieri, Marcello di Lisa delivers a group that is precise, accurate in terms of pitch, and blends well. His tempos are spot-on, never rushing but always creating an atmosphere that is musical. This allows for this wonderful music to speak for itself. While a couple of the works have been recorded before, mainly the Nisi Dominus with Suzanne Rydén and Nicholas McGegan on Avie and the Salve Regina by the Ensemble Gradiva on Accord back in 2002, this recording sets a new standard. My only desire is that this group begin to explore the huge amount of music of the Neapolitan region; that would be a real service to the world of music. One disc that will appear on my Want List for this year!

Bertil van Boer (source/font: aquí)

Gaudiu i compartiu!

Informació addicional...