Obra de Georges de La Tour (1593-1652), pintor francès (1)
- Recordatori de Carl Philipp Emanuel Bach -
En el marc de la celebració del seu 300è aniversari de naixement
Parlem de Pintura...
Georges de La Tour (Vic-sur-Seille, 13 de març de 1593 - Lunéville, 30 de gener de 1652) va ser un pintor francès. A partir de 1616 apareix documentat a Lorraine, data en què es creu que va poder realitzar un viatge a Itàlia. El 1620 es va traslladar a Lunéville residència de l'amant del Duc de Lorena i de la Cort. A partir d'aquest moment va treballar amb continuïtat en aquesta ciutat, fins i tot després de l'annexió del Ducat a França el 1638. Va ser un artista molt actiu que va assolir una gran notorietat, però del qual es conserven escasses obres, ja que avui només es coneixen uns 50 quadres. Es considerat com un dels millors seguidors de la línia naturalista de Caravaggio. Les seves primeres obres de joventut, El pagament dels deutes i l'aiguafort El tocador de trompeteta, el situen al costat dels protagonistes del naturalisme, en la millor línia romana. Només hi ha dues obres datades amb absoluta seguretat, El penediment de Sant Pere, de 1645, i La negació de Sant Pere, de 1650. Els cèlebres nocturns s'atribueixen a l'última etapa de la seva vida. En aquesta línia es troben les seves Magdalenes, Sant Josep fuster i Sant Sebastià. Tant les seves pintures religioses com els seus quadres de gènere es caracteritzen per composicions construïdes mitjançant volums plans i geomètrics i pels estudis de llum que envolten els personatges que alhora serveixen per definir l'espai. La llum l'utilitzava de diverses formes; amb obres clares i diürnes, com Sant Jeroni penitent o El trampós, o amb forts contrastos de clarobscurs però situant els focus de llum a l'interior del mateix quadre, a diferència de l'obra de Caravaggio que són exteriors i indefinits. Al seu Sant Josep fuster el focus de llum és la vela que sosté el nen. Aquesta tendència s'aguditza en els seus nocturns, servint al pintor per aïllar i concentrar-se en allò fonamental de l'obra, deixant la resta entre tenebres. Sovint va pintar diferents variacions d'un mateix tema, i la seva producció és relativament petita. El seu fill Étienne (1621-1652) va ser el seu deixeble, i actualment es fa difícil distingir les obres de l'un o de l'altre. Ell i la seva família van morir d'una epidèmia el gener de 1652.
Font: En català: Georges de La Tour (1593-1652) - En castellano: Georges de La Tour (1593-1652) - In english: Georges de La Tour (1593-1652) - Altres: Georges de La Tour (1593-1652)
Parlem de Música...
Carl Philipp Emanuel Bach (Weimar, 8 de març de 1714 - Hamburg, 14 de desembre de 1788) va ser un organista i compositor alemany i una de les figures més influents del segle XVIII. Va ser el tercer fill de Johann Sebastian Bach. Als 10 anys va ingressar a l'Escola de Sant Tomàs de Leipzig, de la que l'any 1723 el seu pare n'havia esdevingut cantor, i va continuar la seva educació com a estudiant de jurisprudència a les universitats de Leipzig (1731) i Frankfurt de l'Oder (1735). El 1738, amb 24 anys, va obtenir el grau, però va decidir abandonar la carrera de Lleis i va emprendre el camí de la música. Pocs mesos després va obtenir un lloc al servei de Frederic II de Prússia "Frederic el Gran", príncep hereu de la corona. Quan Frederic va ascendir al tron, l'any 1740, Carl Philipp esdevingué membre de la cort reial. En aquest temps va esdevenir un dels més reputats instrumentistes de teclat d'Europa. La seva reputació es va establir arran de la composició de dues sèries de sonates que va dedicar respectivament a Frederic el Gran i al gran duc de Württemberg. L'any 1746 va assolir el lloc de músic de cambra, i durant 22 anys va compartir amb Carl Heinrich Graun, Johann Joachim Quantz, i Johann Gottlieb Naumann el continu favor del rei. Mentre va viure a Berlín, va compondre un Magnificat (1749), en el que mostra una influència del seu pare major del que era habitual en les seves altres obres; una cantata de Pasqua (1756); diverses simfonies i obres concertants; almenys tres volums de cançons; i unes poques cantates seculars i altres peces. Però la seva obra principal va estar dedicada al clavicèmbal, instrument pel que va compondre 200 sonates i altres peces, incloent-hi la col·lecció Mit veränderten Reprisen (1760-1768).
A més, es va situar com un dels teòrics capdavanters de l'instrument a Europa, amb l'edició del tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, que l'any 1780 ja havia assolit una tercera edició, i que va posar les bases per als futurs treballs teòrics de Muzio Clementi i Johann Baptist Cramer. Va ser un dels compositors més representatius del empfindsamer Stil (estil expressiu) alemany que posava en relleu contrastos emocionals i anticipava trets representatius de l'estil clàssic. El seu Assaig sobre el veritable art de tocar instruments de tecla (dos volums, 1753-1762) és un important tractat que ens mostra la tècnica i forma de tocar durant el període barroc (les notes escrites en les partitures no sempre indiquen tot el que el compositor pretenia). L'any 1768 Bach va succeir a Georg Philipp Telemann com Kapellmeister a Hamburg, i com a conseqüència d'aquesta nova ocupació va començar a parar més atenció a la música religiosa. L'any següent va compondre el seu oratori Die Israeliten in der Wüste, una obra remarcable no només per la seva gran bellesa sinó per ser una les majors influències de l'oratori Elies (Elijah) de Felix Mendelssohn. A més, entre 1769 i 1788 va compondre vint obres sobre La Passió, i al voltant de setanta cantates, lletanies, motets, i altres peces litúrgiques. Al mateix temps, el seu geni per a la composició instrumental es va veure estimulat per la carrera de Joseph Haydn. Va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788. Possiblement, la frase "Bach és el pare, nosaltres els fills", atribuïda a Mozart és el testimoni més eloqüent de la importància i de la influència de Carl Philipp Emanuel Bach al llarg de tota la seva vida.
A més, es va situar com un dels teòrics capdavanters de l'instrument a Europa, amb l'edició del tractat Versuch über die wahre Art das Clavier zu spielen, que l'any 1780 ja havia assolit una tercera edició, i que va posar les bases per als futurs treballs teòrics de Muzio Clementi i Johann Baptist Cramer. Va ser un dels compositors més representatius del empfindsamer Stil (estil expressiu) alemany que posava en relleu contrastos emocionals i anticipava trets representatius de l'estil clàssic. El seu Assaig sobre el veritable art de tocar instruments de tecla (dos volums, 1753-1762) és un important tractat que ens mostra la tècnica i forma de tocar durant el període barroc (les notes escrites en les partitures no sempre indiquen tot el que el compositor pretenia). L'any 1768 Bach va succeir a Georg Philipp Telemann com Kapellmeister a Hamburg, i com a conseqüència d'aquesta nova ocupació va començar a parar més atenció a la música religiosa. L'any següent va compondre el seu oratori Die Israeliten in der Wüste, una obra remarcable no només per la seva gran bellesa sinó per ser una les majors influències de l'oratori Elies (Elijah) de Felix Mendelssohn. A més, entre 1769 i 1788 va compondre vint obres sobre La Passió, i al voltant de setanta cantates, lletanies, motets, i altres peces litúrgiques. Al mateix temps, el seu geni per a la composició instrumental es va veure estimulat per la carrera de Joseph Haydn. Va morir a Hamburg el 14 de desembre de 1788. Possiblement, la frase "Bach és el pare, nosaltres els fills", atribuïda a Mozart és el testimoni més eloqüent de la importància i de la influència de Carl Philipp Emanuel Bach al llarg de tota la seva vida.
Parlem amb veu pròpia...
Gaudiu i compartiu!
Informació addicional...
RECICLASSICAT: BACH, Carl Philipp Emanuel (1714-1788)
AMAZON: Carl Philipp Emanuel Bach: Litaneien, Motetten, Psalmen
Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminacould it be reuploaded? :(
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina