LECLAIR, Jean-Marie (1697-1764) - Concertos Op.7 & Op.10

Obra de Jean Honoré Fragonard (1732-1806), pintor francès (1)

- Recordatori de Jean-Marie Leclair -

En el dia de la commemoració del seu 250è aniversari de decés

---

Parlem de Pintura...

Jean-Honoré Fragonard (Grasse, 5 d'abril de 1732 - París, 22 d'agost de 1806) va ser un pintor francès del període rococó, un dels artistes favorits de la cort de Lluís XV i Lluís XVI per les seves escenes amoroses de delicats colors, situades sovint en jardins i en frondosos boscos. Va començar a estudiar pintura als 18 anys a París amb Jean Baptiste Simeon Chardin, però el seu estil es va formar principalment a partir de l'obra del seu mestre posterior, François Boucher. El 1752 va guanyar el gran premi de Roma, després de ser deixeble durant tres anys del pintor francès Charles Van Loo, Fragonard va estudiar i va pintar durant sis anys a Itàlia, on va rebre la influència del mestre venecià Giovanni Battista Tiepolo. Al principi Fragonard va desenvolupar un estil d'acord amb la temàtica religiosa i històrica. No obstant això, després del 1765 va seguir l'estil rococó, que llavors estava de moda a França. Les obres d'aquesta última època, que són les més conegudes, reflecteixen l'alegria, frivolitat i voluptuositat del període. Es caracteritzen per la fluïdesa de línies, les vaporoses flors enmig d'un suau fullatge i les figures amb postures plenes de gràcia i elegància, normalment de dames amb els seus amants o de camperoles amb els seus fills. La Revolució Francesa, i els seus ideals frontalment oposats als del gust monàrquic, el van dur a la ruïna econòmica en perdre, la noblesa, la seva posició i per tant els nombrosos encàrrecs que rebia. Encara que va comptar amb l'ajuda de Jacques-Louis David, el pintor més important de la nova escola neoclàssica francesa, Fragonard no es va arribar a adaptar mai al nou estil. Les taules que li va encarregar Marie-Jeanne Barry, amant de Lluís XV, per decorar el seu palau de Louveciennes constitueixen la seva obra més important. En aquesta sèrie, coneguda com Els progressos de l'amor, es troben La persecució i L'amant coronat (ambdós de 1771-1773, Col·lecció Frick, Nova York). Al Louvre de París es conserven cinc obres seves, entre elles Les banyistes (c.1760) i L'estudi (1769). Altres obres notables són El gronxador (c.1766, Col·lecció Wallace, Londres) i La carta d'amor (c.1769-1770, Museu Metropolità d'Art, Nova York). Va morir en la pobresa l'agost de 1806 a París.

Font: En català: Jean Honoré Fragonard (1732-1806) - En castellano: Jean Honoré Fragonard (1732-1806) - In english: Jean Honoré Fragonard (1732-1806) - Altres: Jean Honoré Fragonard (1732-1806) 

---

Parlem de Música...

Jean-Marie Leclair (Lyons, 10 de maig de 1697 - Paris, 22 d'octubre de 1764) va ser un violinista i compositor francès considerat el fundador de l'Escola de Violí Francesa. Sabater en els seus inicis, a més de coreògraf i ballarí, l'aparició el 1723 del seu "Primer llibre de Sonates per a violí" va determinar de l'esdevenir de la seva brillant carrera. El 1728 va debutar com a virtuós del violí al Concert Spirituel de París, aconseguint un èxit rotund. Aquest mateix any va publicar el seu "Segon llibre de Sonates per a violí". Violinista del rei Lluís XV el 1734, any de publicació del seu "Tercer llibre de Sonates per a violí", Leclair era ja considerat una de les figures preeminents de la història del violí francès. Aquell any va iniciar una sèrie de viatges per Europa i el 1738 va publicar el "Quart llibre de Sonates per a violí". El 1746 va publicar la que seria la seva única òpera, Scylla et Glaucus propera a l'estil de Rameau. Leclair, figura transcendent en l'escena musical del seu temps, va suposar la superació del virtuosisme previ practicat a França per compositors com Bouvard i Francoeur, entre d'altres, adquirint el violí, amb la seva força, la maduresa tècnica, bé que sobre pressupostos sistemàtics abans inexistents, de pur intuïtius. La tècnica de Leclair, amb no poques reminiscències de l'art italià, del qual va mantenir l'inconfusible sentit melòdic procedent de Corelli, a qui admirava profundament, pren de l'estil francès la regularitat de la seva harmonia i l'equilibri en la forma. Compositor molt fèrtil, va deixar així mateix concerts, obertures, sonates per a dos violins i altres obres menors. Les seves obres per a flauta i baix continu, com la Deuxième Recreation de musique Op. 8, o les Sonates Op. 9, figuren entre les pàgines més notables produïdes a la França del segle XVIII dedicades a l'instrument. Leclair, que va passar els últims anys immers ens fosques dificultats, va morir assassinat, probablement pel seu nebot Guillaume-François Vial, el 23 d'octubre de 1764 a la porta de casa seva.

Font: En català: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - En castellano: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - In english: Jean-Marie Leclair (1697-1764) - Altres: Jean-Marie Leclair (1697-1764)

---

Parlem amb veu pròpia...

Jean Marie Leclair va ser, sens dubte, el "Vivaldi francès". El reconeixement que de forma sòlida i contrastada se'n fa rau en el fet d'haver estat enginyosament capaç d'unificar o entrellaçar de forma intel·ligent l'estil sonata de Corelli i el gust rococó francès. Aquesta combinació tant evident de la música italiana i francesa el situa en un lloc prominent de l'escola francesa de violí i en general de la mateixa història de la música per la notable contribució d'unificació, sense malmetre, de dues escoles musicals europees. En síntesi, els seus concerts són propers a Vivaldi en els moviments ràpids i gustosament francesos en els moviments més lents. 250 anys ens separen de la seva mort i avui commemorar-lo no és una possibilitat sinó un deure per la irresistible bellesa de la seva música. Aquesta edició, majúscula en tots els sentits i aparentment descatalogada, comprèn fins a dotze concerts de violí o flauta segons el cas dels seus opus 7 i 10. Enregistrats en la llunyana dècada dels anys 70, el cert és que ens trobem amb una edició d'una qualitat sonora immillorable, amb una interpretació de luxe i de música excelsa. La pirotècnia de Leclair és, d'entrada, enganyosa ja que ràpidament tendim a comparar-lo amb Vivaldi amb qui les similituds són evidents. Tanmateix, els seus concerts estan plens de gràcia i d'encant rococó. Orfebreria meravellosa que els sentits gaudeixen de principi a fi. El so del clavecí, dolç i delicat, "jugant" amb el violí és d'una elegància sublim. Per moments orquestra i per moments aparença d'obres de cambra, tot funciona a la perfecció. El virtuosisme és permanent tot i la paraula d'un violí que comparteix constantment el seu protagonisme amb els seus companys de concert. Leclair va ser un extraordinari violinista exigent amb sí mateix i amb aquells atrevits que afrontessin el seu repertori. Personalment, considero aquesta edició com un dels més grans descobriments d'aquest 2014, una meravella imprescindible per tots els cors enamorats del segle XVIII!

Gaudiu i compartiu! 

---

Informació addicional...

INTÈRPRETS: Gerard Jarry (violin); Christian Lardé (flute); Orchestre de Chambre Jean François Paillard; Jean François Paillard
IMSLP: Jean-Marie Leclair (1697-1764)

CPDL: No disponible

SPOTIFY: No disponible

Tant si us ha agradat, com si no, opineu, és lliure i fàcil!